diumenge, 4 de desembre de 2011

El Quadre.

La Poma.

Sonet: el silenci.

Hi ha certes qualitats, certes coses sense substància
que tenen en si mateixes una natura dual,
derivada d'aquesta entitat bessona que aboquen
la massa i la llum, la solidesa i l'ombra de la mateixa manera.
Hi ha un silenci de dues cares: mar i riberes,
cos i ànima. L'un en solitaris verals,
silvestres, reverdits mora, algunes gràcies formals,
certs records humans i llegendes ploraneres
l'han tornat inofensiu: "Mai més" per nom porta.
És el silenci corpori: no li tingueu por! No desprèn
ni alberga poder maligne o terrorífic algun;
però si un peremptori atzar (objectiu inoportú!)
us planta enfront de la seva ombra (anònim follet
que assola les regions remotes mai transida
per l'home), ¡a Déu encomaneu les vostres vides!
(Edgar Allan Poe)


En Blanc i negre.
Israfel

Viu al Edèn una ànima,
"del seu cor les cordes
un llaüt entrellaçaren".
Cantar més bell no existeix
que el de l'àngel Israfel.
Diu el mite que els astres
fan callar el seu estel·lar himne
davant la seva veu i el seu encanteri.

Al cel,
tremolosa,
la lluna embadalida
d'amor es posa vermella.
Per escoltar la seva lira
el llampec
(amb les set Plèiades)
el seu foc demora.

Tots ells diuen (el cor
d'estrelles i els altres que escolten):
que crema de Israfel la lira
i en prémer les vives cordes
un trèmul cant brolla.

Però és en les altures
que l'àngel
passa els seus dies,
on les idees
només poden ser pures
i el Déu Amor ha crescut,
on el mirar de les hurís
s'embarga de l'esplendor
que adorem en els astres.

Israfel, encertes el teu art
al menysprear aquest cant
entonat sense passió.
Teus són els llorers:
Ets el més gran savi!
Viu etern i plenament!

Els teus dons brillen perfectes
en l'èxtasi suprem.
La teva pena, el teu profund delit,
el teu amor, la teva desesperança
en el teu llaüt resplendeixen,
¡Com no han de callar els astres!

Són, sí, teus el cel.
Però la Terra està feta
de pesars i alegries.
Les nostres flors es marceixen
i del teu encant l'ombra
és el sol que ens acull.

Si on Israfel jo fos
i ell la meva llar habités,
potser no seria tan bella
llur terrenal melodia.
Potser la meva lira toqués
des dels sagrats cels,
oda més audaç que aquesta.

(Edgar Allan Poe)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada