dimarts, 14 de febrer de 2012

H.P.Lovecraft i la Poesia de Terror.

                                      L'ull del Gat.


AZATHOTH.

El dimoni em va portar pel buit sense sentit
Més enllà dels brillants eixams de l'espai dimensional,
Fins que no es va estendre davant meu ni temps ni matèria
Sinó només el Caos, sense forma ni lloc.
Allà l'immens Senyor de Tot murmurava en la foscor
Coses que havia somiat però que no podia entendre,
Mentre al seu costat ratpenats informes s'agitaven i voleiaven
En vòrtex idiotes travessats per feixos de llum.
Ballaven bojament al tènue compàs gemegant
D'una flauta cascada que sostenia una urpa monstruosa,
D'on brollaven les ones sense objecte que en barrejar a l'atzar
Dicten a cada fràgil cosmos seva llei eterna.
«Jo sóc El seu missatger», va dir el dimoni,
Mentre colpia amb menyspreu el cap del seu Amo.
[H.P.Lovecraft].


Reflexos.
 
VENTS ESTEL·LARS.

És l'hora de la penombra crepuscular,
Gairebé sempre a la tardor, quan el vent estel·lar es precipita
Pels carrers alts del turó que, encara que desertes,
Mostren ja llums primerenques en còmodes habitacions.
Les fulles seques dansen amb girs estranys i fantàstics,
I el fum de les xemeneies s'arremolina amb gràcia etèria
Seguint les geometries de l'espai exterior,
Mentre Fomalhaut treu el cap per les boires del Sud.
Aquesta és l'hora en què els poetes llunàtics saben
Quins fongs brollen en Yugoth, i què perfums
I matisos de flors, desconeguts en els nostres pobres
Jardins terrestres, omplen els continents de Nithon.
Però per cada somni que ens porten aquests vents
Ens arrabassen una dotzena dels nostres!
[H.P.Lovecraft]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada