dissabte, 10 de març de 2012

El Meu Amic Georg...


L'Ull que tot ho veu...


Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals/d'armes mortíferes, les daurades planes/i llacs blaus, sobre els quals el sol/roda més llòbrec; cenyeix la nit/a agonitzants guerrers, la queixa brutal/de les seves boques destrossades./Però, silencioses al fons del prat, recullen/els núvols, en què habita un déu colèric,/la sang vessada, frescor lunar;/tots els camins desemboquen en negra podridura./Sota daurat brancatge de la nit i estrelles/vacil·la l'ombra de la germana pel callat boscatge,/anant a saludar els esperits dels herois, les testes sagnants;/i quedes sonen en els joncs les fosques flautes de la tardor./Oh, més altiva aflicció! Vosaltres, altars bronzinis/a la flama ardent de l'esperit la nodreix avui un majestuós dolor,/els néts no nascuts.
                                         [Georg Trakl]



Perspectiva.
PASSEIG PEL PARC.

Vaig vagant de nou per l'antic parc, / silenci de les flors grogues i vermelles. / La angoixa us arriba, també, déus benèvols, / i arriba fins al daurat tardorenc de los oms. / Immòbil al costat de l'aigua del blavenc estany/ sobresurt la canya, emmudeixen els tords. / Inclina llavors tu, el teu front en muda ofrena / al decaigut marbre dels avantpassats.
(Georg Trakl)

Transformació.

CREPUSCLE A L'ÀNIMA.

Callada donarà al límit del bosc/una bèstia fosca;/al tossal acaba silenciós el vent de la tarda,/emmudeix en la seva queixa la merla,/i toves flautes de la tardor/callen entre els joncs./En un negre núvol/navegues ebri de roselles/la bassa de la nit,/el cel dels astres./Encara ressona la veu de lluna de la germana/en la nit de l'ànima.

[Georg Trakl]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada