dimarts, 20 de març de 2012

Sinuositats. (A Odisseas Elytis)


Indolor.

Sinuositat.

En les franges morades del dolor
En les estàtues de l'agonia
En els humits silencis
Hi ha un rostre
Tan a fons extret de les llàgrimes
tan incomprensible
Tan calent a la mà que li fa senyals
Un altre rostre
Una visió amb torxes que esquinça la desolació
A cavall la nit en les seves serralades
Amb estrelles com senyals que es van llançar amb fona
Antany des de l'edat de la seva infantesa
I donen el bon viatge de la vida
Sobre les vessants de la compassió.

Hi ha
Una tendra corba que al dolor deu
L'aventura del seu torrent de llum
Una lupa que uneix els errors
Com entranyes supines que va llançar la sort
Allà

Un bon - per l'ombra que ho encisa - mur
Forma un angle abans del plor
Després arriben les talles del desastre
Arbres amb els únics mobles dels seus dits
Amb l'única fe del seu parlar desarrelat
És bo que no parlin aquells que van viure
Els altres sostenen laments a les mans
Corrent més enllà com ales imbatejables

Van viure
Un pou obre pors després de cadascuna de les seves esperances
Per què ha de tremolar aquest filferro
Aquest ocell quina mirada ha d'alimentar
Què volem
hi ha

Un rostre apagat en cada teló d'oblit.

[Odysseus Elytis]


Elevacions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada