dimecres, 11 d’abril de 2012

El Vaixell Ebri (ARTHUR RIMBAUD).


Marina.

Le Bateau Ivre.

Segons anava baixant per Rius impassibles,
em vaig sentir abandonat pels homes que arrosseguen:
Pells Rojas cridaners els havien fletxat,
després de clavar-los nus a pals de colors.

Anava, sense preocupar-me de càrrega i d'equipatge,
amb el meu blat de Flandes i el meu cotó anglès.
Quan en morir els meus guies, es va acabar l'enrenou:
els Rius m'han portat, lliure, on volia.

En el vaivé sorollós de la marea irada,
l'hivern passat, sord, com els nens,
vaig córrer. I les Penínsules, a l’amollar les seves amarres,
no van conèixer mai xafarranxo major.

La galerna beneí el meu despertar marí,
més lleuger que un suro per les onades vaig ballar
- Onades que, eternes, rolen els cossos de les seves víctimes -
deu nits, oblidant el far i el seu ull estúpid.

Aigua verd més dolça que les pomes àcides
a la boca d'un nen el meu casc ha penetrat,
i rodals blaus de vi i vomitades
em va rentar, trastocant l'àncora i el timó.

Des de llavors em banyo immers en el Poema
del Mar, infusió d'astres i via lactescent,
xuclant el verd cel, per on flota de vegades,
derelicte embadalit i pàl·lid, un mort pensatiu.

I on, de sobte, en tenyir els blaus,
ritmes, deliris lents, sota el fulgor del dia,
més fortes que l'alcohol, més amplis que les lires,
fermenten els rubors amargs de l'amor.

Sé de cels que esclaten en llamps, sé de trombes,
ressaques i corrents; sé de nits ... de l'Alba
exaltada com un esbart de coloms.
I, de vegades, jo sí he vist el que algú va creure veure! .

He vist el sol ponent, negre d'horrors místics,
il·luminant amb lents coàguls violetes,
que recorden actors de drames molt antics,
les ones que, al lluny, desenvolupen els seus batecs.

Vaig somiar la nit verda de neus enlluernades,
petó que s’eleva, lent, als ulls de la mar,
el circular de sabes inaudites, i blau
i glauc, el despertar de fòsfors canors.

Seguí durant mesos, semblant al ramat
histèric, l'onada que assalta el faralló,
sense pensar que la llum del peu de les Maries
pugui embridar el morro d'asmàtics Oceans.

He xocat, creieu-me, amb Florides de faula,
on ulls de pantera amb pell d'home desposen
les flors! I arcs de Sant Martí, estesos com regnes
per a glaucs ramats, sota el confí marí!

He vist fermentar marjals imponents,
nanses on es podreix, en joncs, Leviatan! .
¡Corrosions de les ones, enmig de bonances,
horitzons que s'enfonsen, com les cataractes.
¡Gels, sols de plata, aigües de nacre, cels
de brasa! Hòrrids derelictes engolfats en avencs,
on enormes serps cruspides per les xinxes
cauen, des dels arbres arquejats de negre aroma!

Voldria haver mostrat als nens daurades
d'aigua blava, aquests peixos d'or, peixos que canten.
Escumes com flors van bressolar les meves derives
i vents inefables m’alaren, en passar.

De vegades, màrtir las de pols i de zones,
el mar, el sanglot del qual suavitzava el vaivé,
m'oferia les seves flors d'ombria, grogues boques,
i jeia, de genolls, igual que una dona.

Illa que balanceja a la seva riba crits
i cagades d'ocells cridaners d'ulls rossos
vogava, mentre per les meves fràgils amarres
baixaven, regolfant, ofegats a dormir.

I jo, vaixell perdut sota cabells de paraules,
llançat per la tromba a l'èter sense ocells,
jo, a qui els guardacostes o les naus de l’Hansa
no li haguessin salvat el casc ebri d'aigua,

lliure, fumejant, ferit per boires violetes,
jo, que foradava el cel vermellós, com un mur
del qual brollen - gelea exquisida que agrada
al gran poeta - líquens de sol, mocs d'atzur,

que corria estampat de lúnules elèctriques,
taula boja escortada per hipocamps negres,
quan juliol ensorra a ardents embuts,
a grans fuetades, cels ultramarins,

que tremolava, en sentir, gemegant en llunyania,
bramar els Behemots i, els densos Maelstroms,
etern teixidor d’inquietuds blaves,
jo, enyorava l'Europa de les velles muralles

He vist arxipèlags siderals, amb illes
el cel del qual en deliri s'obre per al que voga:
Són les nits sense fons, on exiliat dorms,
milió d'aus d'or, oh futur Vigor!? .

¡En fi, molt he plorat! L'Alba és llastimosa.
Tota lluna és atroç i tot sol amarg:
aspre, l'amor em va inflar de calmes èbries.
¡Que la meva quilla rebenti! Que em perdi al mar!

Si desitjo alguna aigua d'Europa, està a la bassa
negra i freda, en la qual en tardes perfumades,
un nen, arraulit en les seves tristeses, deixa anar
un vaixell lleu qual papallona de maig.

Ja no puc, ¡onada!, immers en les teves mandres,
usurpar-li el seu deixant al vaixell cotoner,
ni traspassar la glòria de banderes i flàmules
ni nedar, davant l'ull horrible del pontó.


[Arthur Rimbaud]


Marina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada