dilluns, 2 d’abril de 2012

Ellis.

Motiu Floral amb Llum.





Al nen Elis.

Elis, quan la merla truqui al fosc bosc
serà el teu ocàs.
Els teus llavis beuen frescor a la pedregosa font blava.

Quan el teu front sagni suaument
oblida les antigues llegendes
i el fosc auguri del vol dels ocells.

Doncs els teus lleus passos s'endinsen en la nit
carregada amb els porpres raïms de la vinya;
mentre el blau fa més bell
el moviment dels teus braços.

S'escolta un arç,
allà on volen els teus dos ulls de lluna.
Ah, fa quant de temps que ets de la mort.

El teu cos és un jacint
on un monjo submergeix els seus dits de cera.
I una cova ombrívola és el nostre silenci
de la qual de vegades sorgeix un afable animal.
Deixa caure lent els pesats parpelles.

Sobre les teves temples degota una fosca rosada,
el darrer or de les estrelles extingides.
(Georg Trakl)




Fugaç Motiu Floral.



Per al jove Elis.

Elis, el reclam de la merla al negre bosc
assenyala teu ocàs.
Els teus llavis beuen la frescor de la font blava en el rocam.

Deixa que el teu front sang quietament
remotes llegendes
i els foscos indicis del vol de les aus.

No obstant això marxes amb lleu pas a la nit
plena de penjants raïms purpuris.
I és cada vegada més bell el moure’s dels teus braços en el blau

On fa sentir les seves sons una bardissa
allà estan els teus ulls lunars.
Oh, quant de temps fa, Elis, que ets mort.

El teu cos és un jacint
en el qual enfonsa un monjo seus dits de cera.
El nostre mutisme, és una negra caverna,

de la qual de vegades surt un mans animal,
que tanca lentament les seves pesades parpelles.
Corren gotes d'una negra rosada per les teves temples

L'or final d'estrelles que s'extingeixen.
[Georg Trakl]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada