dijous, 19 d’abril de 2012

La Nit de William.


Nit.


La Nit.


       Descendeix el sol per l'oest,/brilla l'estel vespertí;/els ocells estan callats en els seus nius,/i jo he de cercar el meu./La lluna, com una flor/en l'alt arc del cel,/amb delit silenciós,/s'instal·la i somriu a la nit./Adéu, camps verds i arbredes joioses/on els ramats van trobar el seu delit./On els bens paixeren, caminen en silenci/els peus dels àngels lluminosos;/sense ser vists aboquen benediccions/i gaubances incessants,/sobre cada Pimpollo i cada capoll,/i sobre cada cor adormit./Miren fins en nius impensats/on les aus s'abriguen;/visiten les coves de totes les feres,/per protegir-les de tot mal./Si veuen que algú plora/en comptes d'estar dormint,/vessen somni sobre el seu cap/i se sentin al costat del seu llit.


       Quan llops i tigres udolen per la seva presa,/s'aturen i ploren afligits;/tracten de desviar la seva set en un altre sentit,/i els allunyen de les ovelles./Però si envesteixen enfurismats,/els àngels amb gran cautela/emparen cada esperit mans/perquè heretin mons nous./I allà, el lleó d'ulls enrogits/abocarà llàgrimes daurades,/i compadit pels tendres plors,/caminarà al voltant del ramat,/i dirà: "La ira, per la seva mansuetud,/i la malaltia, per la seva salut,/és expulsada/del nostre dia immortal./I ara al costat de tu, be que bales,/puc recolzar-me i dormir;/o pensar en qui portava el teu nom,/pasturar després de tu i plorar./Doncs rentada al riu de la vida/la meva lluent cabellera/brillarà per sempre com l'or,/mentre jo vigilo la cleda.



[William Blake].



Falsa Catedral.



Un somni.

Certa vegada un somni va teixir una ombra


sobre el meu llit que un àngel protegia:


era una formiga que s'havia perdut


per l'herba on creia jo que estava.





Confosa, perplexa i desesperada,


fosca, voltada per tenebres, exhausta,


ensopegava entre l’estès garbuix

,
tota desconsolada, i li vaig escoltar d
ir:




«Oh, fills meus! És que ploren?

¿Sentiran com sospira el seu pare?


És que volten per aquí per buscar-me?


És que tornen i sangloten per mi?»



Compadit, vaig deixar anar una llàgrima;


però a prop vaig veure una cuca de llum,


que va respondre: «Quin gemec humà


convoca el guardià de la nit?



Em correspon il·luminar l'arbreda


mentre l'escarabat fa la seva ronda:


segueix ara el brunzit de l'escarabat;


petita vagabunda, torna aviat a casa




[William Blake].




Nit Festiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada