dilluns, 30 d’abril de 2012

Mar I Poesia

Gavines en la mar.

La ciutat al mar.

Mira! La mort s'ha alçat un tron
en una estranya i solitària ciutat
allà lluny en l'ombrívol Oest,
on el bo i el dolent i el millor i el pitjor
han anat al seu repòs etern
Allà capelles i palaus i torres
(Torres devoradores de temps que no s'estremeixen)
no s'assemblen a res que sigui el nostre.
Als voltants, oblidades per vents inquiets
resignadament sota el cel
les melancòliques aigües reposen.

No baixen raigs de llum del sant cel
a aquesta ciutat de l'eterna nit.
Però una llum interior del lívid mar
projecta silencioses torretes
-Resplendeixen els pinacles per tot arreu-
Cúpules-agulles, salons reials
pòrtics, parets estil babilònic,
ombrívoles i oblidades glorietes
d'heura esculpida i flors pètries,
i molts, molts meravellosos santuaris
els rullats frisos dels quals s'entrellacen
la viola, la violeta i la vinya.

Resignadament sota el cel
les melancòliques aigües reposen.
Tant es barregen allà les torres i les ombres
que semblen pèndols en l'aire
mentre que des d'una altiva torre a la ciutat
la mort mira cap avall com des d'una enormitat.

Allà els temps oberts i les descobertes tombes
badallen a nivell amb les lluminoses ones,
però no les riqueses que hi jeuen
en cada un dels ulls de diamant de l'ídol
- Els morts alegrement enjoiats no
tempten les aigües des dels seus llits -;
doncs no s’arrissen les ones, ai!,
en aquest desert de vidre -
Cap agitació diu que els vents poden estar
en algun mar llunyà i més feliç -.
Cap onada suggereix que els vents han estat
en mars menys espantosament serens.

Però, mira! Una cosa s'agita en l'aire!
L'onada. Hi ha un moviment allà!,
com si les torres s'haguessin apartat,
submergint lentament, la lenta marea,
com si els seus cims feblement haguessin deixat
un buit en el boirós cel.
Les ones tenen ara una lluentor vermellós
les ones respiren desmaiades i lentes.
I quan ja no hi ha laments terrenals
baixa, baixa aquesta ciutat fins on es quedarà des d'ara.
L'infern, elevant-se des de mil trons,
li farà reverències.


[Edgar Alan Poe]



Flor sense Mar.



Oceanus.

       De vegades m'aturo a la vora / On les penes vessen els seus fluxos, / I les aigües turbulentes sospiren i es queixen / De secrets que no s'atreveixen a explicar. / Des dels avencs profunds de valls sense noms, / I des de turons i planes que cap mortal coneix, / La mística maror i el fosc onatge / Suggereixen com taumaturgs maleïts / Un miler d'horrors, dilatats per la por / Que ja van contemplar èpoques fa temps oblidades. / Oh vents salats que tristament escombreu / Les nues regions abissals; / Oh pàl·lides onades salvatges, que recordeu / El caos que la Terra ha deixat rere seu; / Una sola cosa us demano: / Guardeu per sempre ocult vostre antic saber.

[H.P.Lovecraft]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada