dijous, 26 d’abril de 2012

¿Sense Títol? (Dos Poemes de Gerard de Nerval.)

Contemplació en Roig i Blau.

Era ell, aquest boig, el sublim insensat...
Aquest Ícar oblidat que escalava el cel,
aquest faetó perdut sota el raig diví,
el formós Atis ferit que Cibeles reanima!

El àugur consultava el flanc de la víctima,
la terra s'embriagava d'aquesta sang preciosa...
El cosmos atordit penjava dels seus eixos,
i l'Olimp un instant vacil·là cap a l'abisme.

«Digues-me!» cridava César a Júpiter Ammon,
Qui és el nou déu, que s'ha imposat a la terra?
¿I si de cas no és déu és un dimoni com a mínim ... ?

Però va callar per sempre el invocat oracle;
un de sol en el món explicar tal misteri
podia: el que va lliurar l'ànima als fills del llim.

[Gerard de Nerval]


Sinceritat en Vermell (i passa).

Jo penso en tu, divina encantadora, Mirtho,
en el fer Pausílipo, brillant de mil focs,
en el teu front inundada de claredat d’Orient,
en el raïm barrejat amb or de la teva trena.

Va ser així mateix a la teva copa on embriaguesa bevia,
i en el raig furtiu dels teus ulls jovials,
quan als peus de Iaco algú em va veure pregant,
ja que la Musa m’ha fet un fill més de Grècia.

Jo sé per què el volcà s’ha obert enllà de nou ...
Ahir tu el vas tocar amb les teves àgils plantes.
Cobrint l’horitzó de sobtades cendres.

Des que va trencar un duc els teus ídols d’argila,
sempre, sota els ramells del llorer de Virgili,
s'uneixen a la murta verda les pàl·lides hortènsies.

[Gerard de Nerval]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada