dimarts, 10 d’abril de 2012

SIMBOLISME I EXPRESSIONISME I SOBRERREALITAT.


Solitud.


MÚSICA EN MIRABELL.
Canta una font. Estan els núvols / en un clar blau, blanques i delicades. / Cautament homes silenciosos marxen / pel vell jardí al caure la tarda.
Marbre d’avantpassats és ara gris. / Volta una bandada d’aus per la llunyania. / Un faune observa amb els ulls morts / les ombres que es perden en tenebres.
Fulles rogenques cauen d’un arbre ancià / i entren voltejant per l’oberta finestra. / Una lluïssor es produeix a la sala / pintant lúgubres espectres d’horror.
Entra a la casa un alb foraster. / Es precipita un gos per esvalotats / corredor, apaga la criada una làmpada / l’oït recull cadències de sonates nocturnes.
[Georg Trakl]


Enigmes.


Sònia.
Torna el vespre al vell jardí; la vida / de Sònia, blava serenitat. Migracions d’aus silvestres en tardor; / nu arbre i serenor.
Un gira-sol s’arqueja suaument / sobre la blanca vida de Sònia. / Roja llaga mai no revelada, en obscures estàncies / reclou la vida,
on tanyen blaves campanes; el pas de Sònia / i la dolça serenitat. / Comiat d’un moribund animal / en tardor arbre nu i serenitat.
Brilla el sol d’antics dies / sobre les blanques /celles de Sònia, la neu humiteja llurs galtes / i la salvatge agitació de les seves celles.
[Georg Trakl]

     
Abstracció.



SENSE TÍTOL.

L’Estrella plorà rosa,  agafada del teu oït,
L’infinit, blanc, rolà per la teva esquena,
La mar tornassolà pel-roja els teus pits,
I l’home sagnà negre pel teu flanc de deessa.
[Arthur Rimbaud]


Les Muntanyes, allà lluny...


Ciutats.

Són ciutats! És un poble per a qui s'han instal·lat tals Alleghanys i tals Líbans de somni! Palauets de vidre i fusta que es desplacen sobre rails i per politges invisibles. Els vells cràters envoltats de colossos i de palmeres de coure rugeixen melodiosament en els focs. Festes amoroses sonen sobre els canals penjats darrere dels palauets. La descàrrega dels carillons grisos a les gorges. Corporacions de cantants gegantins van amb vestits i amb oriflames llampants com la llum dels cims. En les plataformes del centre dels avencs els Roldans fan ressonar la seva intrepidesa. Sobre les passarel·les de l'abisme i els sostres dels albergs l'ardor del cel empavesa els pals. L'esfondrament de les apoteosis s'uneix als camps de les altures on les centaures seràfiques evolucionen entre les allaus. Per sobre del nivell de les més altes crestes, un mar agitat pel naixement etern de Venus, carregat de flotes orfeòniques i de la remor de les perles i de les petxines precioses, - el mar s'hi enfosqueix de tant en tant amb centelleigs mortals. En els vessants messes de flors tan grans com les nostres armes i les nostres copes, bramulen. Seguicis de Mabs amb vestits ataronjats, opalins, pugen dels barrancs. Allà dalt, amb els peus a la cascada i en els arços, els cérvols mamen de Diana. Les Bacants de les rodalies sangloten i la lluna es crema i udola. Venus entra a les cavernes dels ferrers i dels ermitans. Grups de talaies tallen les idees dels pobles. Dels castells fets d'os surt la música desconeguda. Totes les llegendes evolucionen i els impulsos envesteixin en els burgs. El paradís de les tempestes s'ensorra. Els salvatges ballen sense parar la festa de la nit. I per una hora vaig baixar al moviment d'una avinguda de Bagdad on unes companyies van cantar l'alegria del treball nou, contra una brisa espessa, circulant sense poder evitar els fabulosos fantasmes de les muntanyes en què vam haver trobar-nos. Què bons braços, quina bona hora em lliuraran aquesta regió de la qual vénen les meves dormides i els meus menors moviments?


[Arthur Rimbaud]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada