dimecres, 25 d’abril de 2012

Un Poema i Dues Versions.


Contemplació.

A Jenny Colon (1ª Versió).

La coneixes tu, Dafne, aquesta vella romança
al peu del sicòmor ... sota moreres blanques,
sota la ploranera olivera, o els desmais,
aquesta cançó d'amor que sempre torna a començar?

Reconeixes el temple del peristil immens,
les llimones amargues on imprimies les dents,
i la gruta fatal d'hostes incauts
on dorm la llavor de la serp vençuda?

Saps per què el volcà s'ha obert enllà de nou?
Un dia el palpàrem amb les nostres plantes àgils,
cobrint l'horitzó llunyà amb llur pols!

Des que trencà un vaixell nostres déus d'argila,
sempre sota el palmell de l'urna de Virgili
s'uneixen al llorer verd les pàl·lides hortènsies.

[Gerard de Nerval]


Soledat en companyia.

A Jenny Colon (2ª Versió).


Coneixes tu, oh Dafne, aquesta vella romança
Al peu del sicòmor o sota el moral blanc,
Sota el luctuós olivera o els trèmuls salzes,
Aquesta cançó d'amor que sempre recomença?

Reconeixes el Temple del peristil immens,
I les àcides llimones que les teves dents mossegaven,
I la gruta, fatal a l'hoste imprudent,
Que alberga el vell germen de la serp vençuda?

Saps, tu, per què allà el volcà va tornar a obrir-se?
Per, tot just, fregar-lo amb els nostres peus un dia,
I la seva pols va cobrir el llunyà horitzó.

Quan un duc normand us va trencar els penats,
Sempre sota les palmes del panteó de Virgili
La pàl·lida hortènsia es va unir al llorer verd.

[Gerard de Nerval]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada