dimecres, 2 de maig de 2012

El Dimoni De La Perversitat.


Lilith...?



Tan Sols.

Des de la meva hora més tendra no he estat
com altres foren, no he percebut
com altres van veure, no vaig poder extreure
del mateix rierol el meu plaer,
ni de la mateixa font ha brollat
el meu desconsol; no he aconseguit
fer vibrar el meu cor al mateix to
i si alguna cosa he estimat, l'he estimat sol.
Llavors, en la meva infància, en l'albor
d'una vida tempestuosa, del gresol
del bé i el mal, de la seva arrel mateixa,
sorgí el misteri que encara em s'abisma:
des del venero o el gual,
des del vermell penya-segat,
des del sol que em embolicava
a la tardor amb la seva pàtina brunyida,
des del rierol electritzant
que em va fregar, sec i rasant,
des del tro i la tempesta
i el núvol cendrós
que (en el cel transparent)
formà un dimoni en la meva ment.

[Edgar Allan Poe]

... o Verònica? 
Potser em quedi amb Lilith.


Israfel.

Viu al Edèn una ànima,
«del seu cor les cordes
un llaüt entrellaçar».
Cantar més bell no existeix
que el de l'àngel Israfel.
Diu el mite que els astres
fan callar el seu estel·lar himne
davant la seva veu i el seu encanteri.

Al cel,
tremolosa,
la lluna encisada
d'amor es ruboritza.
Per escoltar la seva lira
el llampec
(amb les set Plèiades)
llur foc demora.

Tots ells diuen (el cor
d'estrelles i els altres que escolten):
que crema d’Israfel la lira
i en polsar les vives cordes
un trèmul cant brolla.

Però és en les altures
que l'àngel
passa els seus dies,
on les idees
només poden ser pures
i el Déu Amor ha crescut,
on el mirar de les hurís
s'embarga de l'esplendor
que adorem en els astres.

Israfel, encertes el teu art
al menysprear aquest cant
entonat sense passió.
Teus són els llorers:
Ets el més gran savi!
Viu etern i plenament!

Els teus dons brillen perfectes
en l'èxtasi suprem.
La teva pena, la teva profunda joia,
el teu amor, la teva desesperança
al teu llaüt resplendeixen,
¡Com no han de callar els astres!

Són, , teus el cel.
Però la Terra està feta
de pesars i alegries.
Les nostres flors es marceixen
i del teu encant l'ombra
és el sol que ens acull.

Si on Israfel jo fos
i ell el meu estatge habités,
potser no seria tan bella
la seva terrenal melodia.
Potser la meva lira toqués
des dels sagrats cels,
oda més audaç que aquesta.

[Edgar Allan Poe]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada