dilluns, 14 de maig de 2012

Tres Poemes de Christina Georgina Rossetti (1830-1894)


El Passeig d'Artús de Júlia Margaret Cameron.



Cançó Fúnebre.

Quan hagi mort, estimat,
Trista cançó no cantes,
Xiprer ombrívol ni fresques flors
sobre la meva tomba vessis.
Cobreix-me verda herba
de pluja humitejada,
I si vols, recorda,
I si vols, oblida.
Ja no he de veure la penombra,
ni la rosada sentir,
ni el cant - trist com un lament -
del rossinyol sentir.
Somiant en un crepuscle,
ni alba ni capvespre,
pot ser que recordi,
que oblidi pot ser.


Christina Georgina Rossetti.

Tanhäuser, de John Collier. 


De profundis.

Per què el cel s'alça distant?
Per què la terra penja llunyana?
Aliena tremola l'estrella,
Brillant opaca, constant.

No m'importa arribar a la lluna,
Un cercle de monòtona simfonia;
Repetint incansable la mateixa melodia,
Lluny de mi, de la meva tendresa.

Jo mai miro el foc dispers
De les estrelles, o del sol el seu ardent sender,
Tot el meu cor conjuga un sol desig,
Un va sentiment ressec.

Doncs lligada jec sota la tremolosa llança,
Alegria, bellesa, dansen lluny del meu abast,
Comprimeixo meu cor, estiro el meu romanç,
I tremolosa acaricio l'esperança.


Christina Georgina Rossetti.


L'Esfera de Vidre, de John William Waterhouse.



Fada Morgana.

Un fantasma d'ulls blaus es riu
en la distància, saltant cap al ponent:
per un camí que persegueixo eternament,
prenc alè i cap allà vaig.

La llum del sol es trenca gota a gota:
va cantant i saltant alt
entre les flors amb un so de somni,
en una cançó de somnis.

Ric, és tan ràpid i alegre;
tan distant que plora el meu fantasia:
Espero que pugui jeure algun dia,
jeure per sempre i somiar.


Christina Georgina Rossetti.


Ariadna en Naxos d'Evelyn de Morgan.

La melodia de les set torres.

(De William Morris).

Ningú va cap allà ara:
Què queda allà per veure?
De les files de merlets desolades
i el pesat sostre de plom gris?
"Per tant", va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

Ningú camina allà ara;
excepte sota la pàl·lida llum de la lluna.
Els fantasmes es passegen en fila;
si hom pogués veure'ls, seria una terrible visió.
Escolta! va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

Però ningú no pot veure'ls ara.
Encara que estiguin asseguts al llarg de la fossa,
amb els peus submergits en l'aigua i en fila.
Els seus llargs cabells surant al vent.
"Per tant", va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

Si algú va cap allà ara,
ha d'anar cap allà tot sol.
Les seves portes no s'obriran a cap fila
de llances lluentes ¿aniràs llavors tot sol?
Escolta! va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

Sigues el meu amor, ves cap allà ara,
a portar la meva còfia d'allà.
La meva còfia i el meu mantell adornat de perles
Oliver, ves avui mateix!
"Per tant", va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

No sóc feliç ara
no puc dir-te perquè
Si vas, els capellans i jo en fila
resarem perquè no moris.
Escolta! va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

Si vas per mi ara,
besaré per fi la boca,
(Ella va dir per a si)
(Les tombes s'alcen grises en fila)
Oliver, abraça'm fort!
Per tant, va dir la Bella Yolanda de les Flors,
aquesta és la Melodia de les Set Torres.

William Morris (1834-1896).


Nota (potser innecessària).

     Aquests quatre poemes corresponen a dos personatges de la Germandat Prerafaelita. Les il·lustracions estan tretes de La Viquipèdia, i també són de pintors prerafaelites. La major part d'aquesta gent eren pintors i poetes alhora. Us aconsellem que, si us ha agradat els elements d'aquesta entrada, aprofundiu en la filosofia prerafaelita. És força interessant.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada