dissabte, 23 de juny de 2012

Fantàstica Poesia.(Tres Poemes de H.P.Lovecraft)

Alba (o Ocàs).


NATHICANA

Va ser en el pàl·lid jardí de Zais,
Els jardins boirosos de Zais,
On floreix el nephalot blanc,
El perfumat herald de mitjanit.
Aquí dormisquegen els quiets llacs de vidre,
I rierols que flueixen sense murmurar,
Els suaus rierols des de les cavernes de Kathos
On germinen els esperits tranquils de l'ocàs.
I sobre els llacs i rierols
Hi ha ponts d'alabastre pur,
Ponts blancs tots tallats hàbilment
Amb figures de fades i dimonis.
Aquí resplendeixen sols rars i planetes estranys,
I estranya és la creixent Banapis
Que es posa més enllà de les muralles cobertes d'heura
On es fa espès l'ocàs del capvespre
Aquí cauen els vapors blancs de Yabon;
I aquí en el remolí de vapors,
Jo vaig veure a la divina Nathicana;
La engarlandada, blanca Nathicana;
La d'ulls humils, la de llavis vermells Nathicana;
La de veu argentada, l'estimada Nathicana;
I sempre va ser ella la meva estimada;
Des de les edats en què el temps era no nascut;
Quan res no naixia, llevat de Yabon.
I aquí habitàvem per sempre
Els nens innocents de Zais,
En forma queda, en els senders i les placetes
Coronats de blanc amb el beneït nephalot.
Com acostumàvem surar en l'ocàs
Sobre prats coberts de flors i sobre vessants
Totes blanques amb l'humil astalthon;
L'humil però estimat astalthon,
I somiàvem en un món construït de somnis
Somnis que són més rossos que Aidenn;
Somnis lluminosos que són més reals que la raó!
Així somiem i estimem a través de les edats,
Fins que va venir la maleïda estació de Dzannin;
L'estació maleïda per dimonis de Dzannin;
Quan vermells van brillar els sols i els planetes,
I vermella va brillar la creixent Banapis,
I vermells caigueren els vapors de Yabon.
Llavors s’enrogiren les flors i els rierols
I llacs que jeien sota els ponts,
I fins i tot el calmo alabastre
Va brillar rosat amb reflexos misteriosos
Fins que les esculpides fades i dimonis
Van mirar, vermells, des de darrere de l'ombra.
Ara la meva visió enrogia, i en forma demencial
Jo em vaig forçar per albirar a través de la densa cortina
I vaig veure la divina Nathicana;
La pura, sempre pàl·lida Nathicana;
L'estimada, immutable Nathicana.
No obstant això, vòrtex sobre vòrtex de bogeria
Ennuvolaren la meva laboriosa visió;
La meva maleïda, enrogida visió;
Que construïa un món nou per a la meva contemplació;
Un món nou de color vermell i tenebres,
Un horrible coma anomenat vida
Ara en aquest coma anomenat vida
Jo contemplo els brillants fantasmes de bellesa;
Els fantasmes de falsa bellesa
Que amaguen totes les maldats de Dzaninn.
Els veig amb ànsia infinita,
Tan semblants a la meva estimada:
Encara que en els seus ulls brilla la seva maldat;
La seva crueltat i impietat,
Més despietada que Thaphron i Latgoz,
Doblement nociva per la seva dissimulació que atrau.
I només en els somnis de mitjanit
Apareix la perduda donzella Nathicana,
La pàl·lida, la pura Nathicana
La qual s'esvaeix en la mirada del somiador.
Una i altra vegada jo la busco;
I en el meu llàstima recorro als profunds glops de Plathotis,
Profunds glops barrejats en el vi de Astarte
I enfortits amb llàgrimes de llarga ploradissa.
I enyoro els jardins de Zais;
Els estimats, els perduts jardins de Zais
On sorgeix el blanc nephalot,
El flagrant herald de mitjanit.
El potent últim glop estic preparant;
Un beuratge amb el qual els dimonis es delecten;
Un glop amb el qual desaparegui el color vermell;
El horrible coma anomenat vida.
Aviat, aviat, si no em falla el beuratge,
El vermell i la bogeria s'esvairan,
I en la profunditat tenebrosa habitada per cucs
Es podriran les cadenes que m'han subjectat.
Un cop més els jardins de Zais
Resplendiran blancs en la meva visió llargament torturada
I enmig dels vapors de Yabon
S'ha d'aixecar la divina Nathicana;
L'eterna, restaurada Nathicana;
La imatge de la qual no és possible trobar en vida.

[H. P. Lovecraft]

Llarga Perspectiva d'un Futur Hipotètic.



Νέμεσις.
A través de les portes del son custodiades pels ghoules,
Més enllà dels abismes de la nit il·luminats per la pàl·lida lluna,
He viscut les meves vides sense número,
He sondejat totes les coses amb la meva mirada;
I em debato i crido quan trenca l'aurora, i em sento
Arrossegat amb horror a la bogeria.

He surat amb la terra en l'alba dels temps,
Quan el cel no era més que una flama vaporosa;
He vist badallar al fosc univers,
On els negres planetes roten sense objecte,
On els negres planetes volten en un sord horror,
Sense coneixement, sense glòria, sense nom.

He deambulat a la deriva sobre oceans sense límit,
Sota cels sinistres coberts de núvols grisos
Que els llamps estripen en múltiples ziga-zagues,
Que ressonen amb histèrics xiscles,
Amb gemecs de dimonis invisibles
Que sorgeixen de les aigües verdoses.

M'he llançat com un cérvol a través de la volta
De l’immemorial espessor originària,
On els roures senten la presència que avança
I aguaita allà on cap esperit gosa aventurar-se,
I defujo d'una cosa que m'envolta i somriu obscenament
Entre les branques que s'estenen a la part alta.

He deambulat per muntanyes foradades de cavernes
Que sorgeixen estèrils i desolades en la plana,
He begut en fonts emmetzinades de granotes
Que flueixen mansament cap al mar i els aiguamolls;
I en ardents i execrables aiguamolls he vist coses
Que em guardaré de no tornar a veure.

He contemplat l'immens palau cobert d'heura,
He trepitjat les seves estades deshabitades,
On la lluna s'eleva per sobre de les valls
I il·lumina les criatures estampades en els tapissos de les parets;
Estranyes figures entreteixides de manera incongruent
Que no suporto recordar.

Sumit en la sorpresa, he escrutat des dels finestrals
Les malaltisses praderies de l'entorn,
El poble de múltiples teulades abatut
Per la maledicció d'una terra cenyida de sepulcres;
I des de la filera de les blanques urnes de marbre persegueixo
Ansiosament l'erupció d'un so.

He freqüentat les tombes dels segles,
En braços de la por he estat transportat
Allà què té lloc el vòmit de fum del Erebo;
On els alts cims planen nevades i ombrívoles,
I en regnes on el sol del desert consumeix
Allò que mai no tornarà a animar-se.

Jo era vell quan els primers Faraons ascendiren
Al tron
​​engalanat de gemmes a la vora del Nil;
Jo era vell en aquelles
èpoques incalculables,
Quan jo, nom
és jo, era astut;
I l'Home, encara no corromput i feli
ç, habitava
A la gl
òria de la llunyana illa de l'Àrtic.

Oh, gran va ser el pecat del meu esperit,
I gran és la durada de la seva condemna;
La pietat del cel no pot reconfortar-lo,
Ni trobar repòs a la tomba:
Els eons infinits es precipiten batent les ales
De les despietades tenebres.

A través de les portes del son custodiades pels gules,
Més enllà dels abismes de la nit il·luminats per la pàl·lida lluna,
He viscut les meves vides sense nombre,
He sondejat totes les coses amb la meva mirada;
I em debato i crido quan trenca l'aurora, i em sento
Arrossegat amb horror a la bogeria.

[H.P.Lovecraft]



El Dimoni De La Perversitat.





MARE TERRA.
       Una nit, passejant, vaig descendir pel talús / D'una vall profunda, humida i silenciosa, / L’aire estancat de la qual exhalava un tuf de podridura / I una fredor que em feien sentir feble i malalt. / Els nombrosos arbres a cada costat / Lliscaven com una banda espectral de trasgos, / I les branques contra el cel minvant / Prenien formes que em feien por, sense saber per què. / Continuà avançant, i semblava buscar / Alguna cosa perduda com l'alegria o l'esperança, / Però malgrat tots els meus esforços no vaig poder trobar / Més que els fantasmes de la desesperació. / Els talussos s'estrenyien cada vegada més, / Fins que aviat, privat de la lluna i les estrelles, / Em vaig veure comprimit en una esquerda rocosa / Tan vella i profunda que la pedra / Respirava coses primitives i desconegudes. / Les meves mans, explorant, intentaven rastrejar / Els trets del rostre d'aquella vall, / Fins que en la molsa van semblar trobar / Un perfil espantós per la meva ment. / Cap contorn que forçant els ulls / Hauria pogut veure, hauria reconegut; / Doncs el que tocava parlava d'un temps / Massa remot per al pas fugaç de l'home. / Els líquens penjants, humits i canosos, / M’impedien llegir l'antiga història; / Però una aigua oculta, gotejant tènuement, / Em xiuxiuejava coses que no hauria hagut de saber. / "Mortal, efímer i agosarat, / En gràcia guarda per a tu el que explico, / Però pensa de quan en quan en el que ha estat, / I en les escenes que han vist aquestes roques esllavissades; / En consciències ja velles abans que la teva feble progènie / aparegués en una magnitud menor, / I en éssers vivents que encara encoratgen / encara que no semblin vius als humans. / Jo sóc la veu de la mare terra, De la que neixen tots els horrors. "

[H. P. Lovecraft]



Una Visió del Futur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada