dissabte, 30 de juny de 2012

Emily Jane Brontë & La Mort


Perversitat.

Muerte.

Mort! Que va copejar quan més confiava,
En la meva fe precisa per ser una altra vegada copejada;
L'insensible Temps ha marcit la branca,
Arrencant la dolça arrel d'Eternitat.

Les fulles, sobre l'espai de les Hores
Creixen brillants i ufanoses,
Banyades per les gotes platejades,
Plenes de sang verda;
Sota un refugi tardà es van reunir les aus,
Espantant a les abelles dels seus regnes florals.

La Pena ha passat, arrossegant la flor daurada,
La Culpa es despulla del seu vestit d'orgull,
Però dins d'aquesta amabilitat simulada,
La Vida va fluir en un silenciós murmuri.

Poc he plorat per l'alegria perduda,
Per la muda cançó i els nius buits,
L'Esperança estava allí, i vaig riure de la Tristesa,
Murmurant: L'hivern aviat serà vençut!

I contempleu! Creixent per deu la seva benedicció,
La Primavera va dotar de bellesa a l’agonitzant estació;
El Vent, la Pluja, i la fervorosa calor ens van besar
Regalant glòria en aquell segon Maig.

Alt es va elevar: les ales del dolor no podrien escombrar-ho,
La seva lluentor distant va forçar la fugida del temor;
En la seva essència, tenia el poder de l'Amor,
Allunyant-me de tot malament, de tota plaga, excepte de tu.

Mort cruel! Les joves fulles cauen i llangueixen,
El crepuscle d'aire gentil tal vegada resisteixi;
Però el sol matinal es burla de la meva angoixa.
El Temps, per a mi, ja mai ha de florir.

Derroqueu-ho, perquè altres branques puguin brollar,
On els joves arbres solien reposar,
Així, almenys, els seus corcats cadàvers nodriran
Aquell si d'on van sorgir: L'Eternitat.

Emily Jane Brontë
Gòtica Solitud. 


Una Escena de Mort.

Oh, dia! Ell no pot morir
Quan el teu càlid art encara brilla,
Oh, Sol, en aquest gloriós cel,
Declinant amb tranquil·litat.

Ell no pot deixar-te ara,
Mentre la fresca brisa bufa de l'oest,
I tot al voltant del seu juvenil front
És la corona de la teva alegre llum.

Edward, desperta, desperta.
La daurada nit palpita,
Humida i clara sobre el llac del bosc,
Arrabassant-te dels teus somnis.

Al teu costat, de genolls,
El meu benvolgut amic, jo prego
Que el teu pas sobre el mar etern
Es demori almenys una hora.

Sento a les ones rugir,
Veig la seva escuma elevar-se;
Però cap besllum de llunyanes costes
Ha beneït el meu fatigat ull.

No creguis als qui et convoquen
Des de les distants illes de l’Edén,
Retorna d'aquell anomenat tempestuós
Cap a la teva pròpia terra natal.

No és la Mort, sinó el dolor
El que es debat al teu pit.
Torna Edward, sorgeix una altra vegada,
No puc deixar que descansis.

Una llarga mirada em travessa, reprovant
Les penes que no puc carregar,
Una silenciosa mirada agita el meu sofriment,
La meva oració és inútil, així com el penediment.

Amb sobtat arravatament, la força
De la distracció ha passat:
Cap signe més de duel
Va regirar la meva ànima en aquell horrible dia.

Pàl·lid, lentament, el dolç sol caigué,
Enfonsat en pau entre la brisa crepuscular:
L'estiu va passar suaument, mullant
La vall, la clariana, i els muts arbres.

Llavors, els seus ulls van començar a esgotar-se
Sota el pes d'un somni mortal,
A créixer en estranyes tristeses,
A ennuvolar-se, com si poguessin plorar.

Però no va plorar, no ha canviat.
No es van moure, mai s'han tancat:
Observen fixament, i mai no han variat,
Mai van vagar, i mai no van reposar.

Vaig saber que ell estava morint:
Em vaig agenollar, i vaig prendre el seu lànguid cap,
No vaig sentir el seu alè, ni vaig sentir cap sospir;
Llavors vaig saber que estava mort.

Emily Brontë (1818-1848)

 Contrasts al Contrallum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada