dijous, 5 de juliol de 2012

A La Imaginació (Emily Brontë)

El Llac de La Perversitat.


A La Imaginació.
Quan esgotats de l'extensa jornada,
I del terrenal canvi del dolor pel dolor,
Perduda, disposada a la desesperació,
La teva càlida veu em convoca de nou;
El meu sincer amic, mai estic sola
Si la teva presència i aquest to m'acompanyen.

Sense esperances descansa el món sense tu,
El món sense aquest doble de mi;
El teu món d'astúcies, odis i dubte,
De fredes sospites sense lloc,
On tu, jo i la Llibertat
Gaudeixen una sobirania muda.

El que importa és que tot al voltant,
Perill, angoixa i foscor,
No trenquen les cadenes de la nostra solitud
On habita el cel en la seva esplendor,
Alimentat per deu mil rajos eterns
De sols que no han conegut l'hivern.

La Raó sens dubtes haurà d'objectar
Per la trista realitat de la naturalesa,
Explicant que el sofriment del cor és en va,
I que els seus preuats somnis han de expirar;
La Veritat amb cruesa busca assolar
Les flors de la fantasia que tímides apunten.

Però tu sempre seràs aquell que porta
Les closes visions que retornen,
L'alè de noves glòries caigudes a la primavera,
Cridant a la vida de la mort,
Murmurant amb la divina veu
D'un món real i brillant com tu.

No confio en el delit del teu fantasma,
Però en les hores quietes de la nit,
Amb un incessant agraïment
Et dono la benvinguda, beneït alè,
Fidel assistent dels humans desitjos,
La més brillant esperança
Allí on l'esperança mor.
(Emily Brontë)


Grandiloqüència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada