dijous, 5 de juliol de 2012

Poesia Onírica (H. P. Lovecraft)


A les Rodalies.



L’EIDOLON


Va succeir en l'hora innombrable de la nit
Quan les fantasies en el seu delirant vol
Volten entorn de l'immòbil dorment
I llisquen en les seves visions inconscients;
Quan la carn jeu en el seu jaç terrestre
Com un cos mort i deshabitat…
Abandonat per l'ànima que vola lliure
A través de mons mai vists per ulls carnals.
Per sobre de la torre la lluna embanyada
S'elevava a les altures amb gràcia sinistra,
I en el seu pàl·lid i inquietant fulgor
Revivia records d'antics somnis.
A sobre, en el firmament, els signes dels estels
Centellejaven fantàstics i malignes,
I unes veus sorgides de l'immens abisme
Em van persuadir perquè oblidés les meves afliccions en el somni.
Vaig tenir aquesta revelació una freda nit de novembre
I perdurarà en la meva memòria a través dels anys.
Una altra lluna hi havia quan vaig contemplar
Una regió àrida i desolada
Per la qual reptaven obscurament ombres espectrals
Sobre túmuls pantanosos on dormien coses mortes.
La sinistra lluna projectava la seva llum somorta
Sobre formes insòlites i deformes,
Formes aèries procedents d'estranys dominis
Que es desplaçaven d'aquí cap enllà
Voletejant com si busquessin angoixades
Un remot lloc ple de llum i de pau.
Enmig d'aquella fosca munió els meus ulls van descobrir
Éssers que habiten l'espai eteri;
Un caos vivent s'hi havia reunit
Vingut d'immemorials esferes,
Però amb el mateix objectiu i el desig comú
De trobar l’Eidolon anomenat VIDA.
L'ombrívola lluna, com a ull demoníac
Parpellejant embriac en el cel,
Es va elevar més i més sobre la plana
I arrossegà al meu esperit darrere de la seva estela.
Vaig veure una muntanya, coronada
Per grans i populoses ciutats
Els habitants de les quals jeien en la seva major part
Sumits en un profund somni nocturn
Mentre la lluna vigilava malèvola durant llargues i fosques
Hores els carrers solitaris i les torres silencioses.
La muntanya s'alçava amb una bellesa indescriptible
Sobre un bosc que circumdava la seva base;
Vessant a baix fluïa un rierol cristal·lí
Que zigzaguejava sota la llum espectral.
Totes les ciutats que engalanaven el seu cim
Semblaven ansioses per destacar sobre les altres,
Amb les seves imponents columnes, cúpules i temples
Que resplendien magnífics i fascinants per sobre les planes.
Llavors la lluna es va quedar immòbil en el cel
Com si fos el símbol d'un mal presagi,
I, en contemplar-la, la munió aèria va saber
Que la VIDA per fi estava davant els seus ulls;
Que la bella muntanya que contemplaven
Era la VIDA, l’Eidolon tant de temps buscat!
Però, de sobte… ¿què són aquests rajos que il·luminen l'escena
Com una aurora que dissipa les tenebres?
L'orient resplendeix horriblement amb una llum
Del mateix color que la sang… una llum enlluernadora…
I la muntanya adquireix una grisa pal·lidesa,
El terror de les terres veïnes.
L'abominable bosc d'arbres retorçats
Agita les seves horribles urpes assotat per la brisa,
I el rierol, fluint vessant a baix,
Reflecteix el dia amb lluentor esclatant.
Al capdamunt avança lentament la llum del coneixement
Esquitxant els esquerdats murs de les ciutats
Pels quals repten en maldestres quadrilles
El fètid llangardaix i el cuc.
Mentre el marbre leprós exposa a la llum
Escultures que produeixen repulsió i esglai
Molts temples revelen el pecat
I la blasfèmia que regna al seu interior.
«Oh poders de la Llum, de l'Espai i la Saviesa!
Està la VIDA tan plena d'infames horrors?
Us prego que no oculteu més la meravellosa creació,
I ens mostreu la glòria vivent… L'Home!»
Llavors les cases van vomitar al carrer
Una fastigosa pestilència, una colla
De criatures que no puc, que no m'atreveixo a descriure,
La forma de les quals era tan vil com a negra la seva infàmia.
I en el cel, la perversa mirada del sol
Es burla de la devastació que ha produït,
Despietat amb les vagues formes que fugen
De retorn a la Nit eterna.
«Oh clar de lluna, Pantà dels Túmuls de la MORT!
Torni a nosaltres el teu regne! L’alé letal
És un bàlsam deliciós per a l'ànima
Que veu la llum i coneix l'absolut.»
Vaig voler unir-me al festeig alat
Que se sumia de nou en la foscor,
Però l'horror devorava la meva ment
I paralitzava els meus pobres passos vacil·lants.
De bona gana hauria fugit del dia en el meu somni…
Massa tard: he perdut la pista! 



(Howard Phillips Lovecraft)







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada