dissabte, 25 d’agost de 2012

El Viatger Mental.


Expressions.

El viatger mental.

He viatjat a través d'un país d'homes,
un país d'homes i també de dones,
i he sentit i vist tan horribles coses
com mai els caminants de la freda Terra han conegut.

Perquè allà neix en l'alegria el nen

que al atroç dolor fou concebut,
tal com en l'alegria recol·lectarem el fruit
que fou sembrat en llàgrimes amargues.

I si el nou nat és un baró,

és lliurat a una dona anciana
que el clava estès a una roca
i en copes d'or recull els seus laments.

Amb espines de ferro plana el seu cap,

i forada els seus peus i les mans,
talla el seu cor i el separa
per fer-li sentir calor i fred.

Els seus dits enumeren cada nervi
com un avar comptant seu or,
i de laments i crits es nodreix,
i ell envelleix, i ella es fa jove.

Fins que convertit en un jove sagnant,
i ella mudada en esplendorosa verge,
destrossa les seves cadenes, i l'amarra
a ella a la Terra per al seu plaer.

Es planta ell mateix en els nervis d'ella
com un llaurador planta en el seu terreny,
i ella es converteix en la seva llar
i en jardí que li rendeix setanta vegades fruits.

Aviat es torna envellida ombra
vagant al voltant d'una cabana terrestre,
plena de pedreries i d'or
que va guanyar el seu treball.

I aquestes són les pedreries de l'ànima humana,
els robins i les perles d'un ull malalt d'amor,
l'or innombrable del cor que pateix,
el gemec del màrtir i el sospir de l'enamorat.

Són el seu aliment i la seva beguda,
manté als captaires i al pobres,
i per al caminant en viatge sempre
seva porta roman oberta.

La seva pena és alegria eterna en ells;
fan ressonar els sostres i els murs
fins que del foc de la llar
una noieta emergeix de sobte.

De foc sòlid ella és,
i pedreries i or, en tal manera
que ningú gosa tocar la seva infantil forma
o embolicar en bolquers.

Però ella arriba on és el que estima,
jove o vell o ric o pobre;
molt aviat expulsen l'ancià hoste
que es va pidolant per portes alienes.

Va plorant errant, molt lluny,
fins que algú admeti allotjar-lo,
sovint cec per l'edat, desesperat,
fins que pugui guanyar una donzella.

I per consolar la seva edat gelada
en els seus braços la pren el pobre home.
La cabana desapareix de la seva vista
i també el jardí amb els seus dolços encants.

Els hostes estan escampats per tota la regió,
perquè l'ull alterat altera tot.
Els sentits s'enrotllen en si mateixos, amb por,
i la Terra plana es converteix en una pilota.

Les estrelles, el Sol, la Lluna, tot fuig.
Un vast desert sense límits,
i no queda res de menjar o beure,
i al voltant només el desert obscur.

La mel dels seus llavis de nena,
el pa i el vi del seu dolç somriure,
el joc desordenat del seu ull vagabund
a una il·lusòria infància el condueixen.

Perquè a mesura que menja i beu es transforma
fent-se més jove cada dia,
i tots dos, en el salvatge desert
van errants plens de terror i angoixa.

Ella fuig com cérvola salvatge,
llur temor planta molts matolls salvatges,
mentre ell la persegueix de nit i de dia,
per artificis d'amor conduït.

Per artificis d'amor i d'odi
fins que el salvatge desert sencer està plantat
amb laberints de díscol amor
on vaguen el lleó, el llop i l'ós,

fins que ell es converteix en un díscol nen
i ella en una plorosa dona envellida.
Van a vagar allà, llavors, molts enamorats.
El Sol i les estrelles aproximen el seu curs.

Dolç èxtasi els arbres produeixen
per a tots els que vaguen al desert,
fins que més d'una ciutat allà és alçada
i més d'una agradable cabana de pastor.

Però quan troben el colèric nen
el terror s'estén a l'extensa regió:
criden ¡El nen, el nen ha nascut!
i fugen en totes direccions.

Perquè fins l'arrel s'asseca el braç
d'aquell que va gosar tocar la colèrica forma:
óssos, lleons, llops, tots fugen udolant,
i tot arbre llança els seus fruits.

I ningú pot tocar aquesta manera colèrica
llevat que ho faci una dona anciana.
Ella el nen estès clava sobre la Terra
i tot passa com ja ho he dit.

[William Blake]

Cent Focs té L Nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada