dijous, 4 d’abril de 2013

Quatre Poesies de Hermann Hesse.





Llop Estepari

Jo, llop estepari, troto i troto,
la neu cobreix el món,
el corb aleteja des del bedoll,
però mai una llebre, mai un cérvol.

Estimo tant als cérvols!
Ah, si trobés algun!
L’apressaria entre els meus dents i les meves potes,
això és el més bonic que imagino.
Per als afectius tindria bon cor,
em cruspiria fins al fons dels seus tendres pernils,
beuria fins afartar-me de la seva sang vermellosa,
i després udolaria tota la nit, solitari.

Fins i tot amb una llebre em conformaria.
El sabor de la seva càlida carn és tan dolça de nit.
És que tot, tot el que pugui alegrar
una mica la vida està lluny de mi?
El pèl de la meva cua té ja un color gris,
tot just puc veure amb certa claredat,
i fa anys que va morir la meva companya.

Ara troto i somnio amb cérvols,
troto i somnio amb llebres,
sento bufar el vent en nits hivernals,
apaivago amb neu la meva gola ardent,
porto al diable fins meva pobra ànima.
(Hermann Hesse)



En la boira

Què estrany és vagar en la boira!
En solitud pedres i brossa.
No veu l'arbre els altres arbres.
Cadascun està sol.

Sencer estava el món d'amics
quan encara el meu cel era bell.
En caure ara la boira
a tots els ha esborrat.

Què estrany és vagarejar en la boira!
Cap humà coneix l'altre.
Vida i solitud es confonen.
Cadascun està sol.
(Hermann Hesse)



Esbossos

El vent de la Tardor crepita gèlid entre els joncs secs,
envellits pel vespre;
aletejant, les gralles volen des del salze, terra endins.

Un vell solitari s'atura un instant en una riba,
sent el vent als seus cabells, la nit i la neu que s'acosten,
des de la riba en ombres mira la llum del davant
on entre núvols i llac la línia de la costa més llunyana
refulgeix encara a la càlida llum:
auri més enllà, feliç com el somni i la poesia.

La mirada sosté amb fermesa en la fulgurant imatge,
pensa en la pàtria, recorda els seus bons anys,
veu empal·lidir l'or, el veu extingir-se,
es torna i, lentament, es dirigeix
terra endins des d'aquell salze.
(Hermann Hesse)



Muntanyes a la nit

El llac s'ha extingit,
tenebrós dorm el canyar
mormolant en el somni.
Sobre el camp ajagudes
allargades muntanyes amenacen.
No reposen.
Profundament respiren, es mantenen
unides unes contra altres.
Respirant profundament,
plenes de fosques forces, irredemptes
en la seva passió devoradora.
(Hermann Hesse)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada