diumenge, 21 d’abril de 2013

Dos Poemes de Dylan Thomas.


Túnel.
El meu món és piràmide

Meitat del pare camarada
quan imita a
l’Adam que el mar xuclara
en el seu casc buit,
Meitat de la mare camarada
quan esquitxa amb la seva llet lasciva
la capbussada de l'
endemà,
les ombres bifurcades per l'os del tro
salten cap a la sal que no ha nascut.

La meitat camarada era de gel
quan una primavera corrosiva
brollava en la collita de la glacera.
L'ombra i la llavor camarada
murmuraven el vaivé de la llet
encrespat al pit,
car la meitat de l'amor era sembrada en el fantasma
estèril i perdut.

Les meitats disperses s'han tornat camarades
en un ens esguerrat
la crossa que la medul·
la colpeja sobre el son
ren
queja al carrer del mar, entre la torba
de caps amb llengua de marea i bufetes al fons
i empala als dorments a la tomba salvatge
on riu el vampir.

Les meitats sargides es partien fugint
pel bosc dels porcs salvatges i la bava en els arbres,
xuclant les tenebres sobre el cianur s'abraçaven
i deslligaven escurçons compreses en el seu pèl;
les meitats que giren perforen com banyes
l'àngel arterial.

De quin color és la glòria? La ploma de la mort?
Tremolen aquestes meitats que trepen l'ull de l'agulla en l'aire
i a través del didal foraden l'espai, tacat de polzes.
El fantasma és un mut que balbucejava entre la palla,
el fantasma que tramava el saqueig en el seu vol
encegats seus ulls rastrejadors de núvols.

II
El meu món és piràmide. La sigilosa màscara
plora sobre l'ocre desert i l'estiu
agressiu de sal.
Amb la meva armadura egípcia fonent-se en el seu llençol
t'esgarrapo la resina fins a un os estrellat
i un fals sol de sang.

El meu món és un xiprer i una vall d'Anglaterra
jo
apedaço la meva carn que va retrunyir als patis
vermella per la salva d'Àustria.
Sento a través del tambor dels morts, que mutilats joves
mentre sembren les seves vísceres des d'un turó d'ossos
criden Eloi als canons.

L'encreuament del Jordà arrasa
el meu sepulcre.
El casquet de l'Àrtic i la foia del sud
envaeixen el meu jardí de casa morta.
El que em busca lluny assenyalant en la meva boca
les palles d'Àsia em perd quan doblego
pel blat de moro atlàntic.

Les meitats amigues, partides mentre giren
en xarxes de marees, s'enreden a les valves
i fan créixer la barba del diable no nascut,
sagnen des de la meva forquilla ardent i fan olor els meus talons
les llengües celestials murmuren mentre jo llisco
lligant la caputxa del me
u àngel.

Qui bufa la ploma de la mort? De qu
ina glòria és el color?A la vena jo expiro aquesta ploma llanuda
és el llom la glòria en una laboriosa
pal·lidesa.
La meva argila ignora el pit i la meva sal no ha nascut,
nen secret, jo vague pel mar
en sec, sobre la cuixa a mitges derrotat.

(Dylan Thomas)

Abstracció. 
Amor a l'hospici.

Una estranya ha vingut
a compartir la meva cambra en aquesta casa que va malament del cap,
una noia boja com els ocells,

trava la porta de la nit amb els seus braços, les seves plomes.
Cenyida al llit revolta
Al·lucina amb núvols en aquesta casa a prova de cels,

fins
al·lucina amb els seus passos aquesta habitació de malson,
lliure com els morts
o cavalca els mars imaginaris del pavelló d'homes.

Ha arribat possessa
la qual admet l'
al·lucinant llum a través del mur que salta,
possessa pels cels

ella dorm al canal estret, fins camina la pols,
fins desvarieja a gust
sobre les taules del manicomi aprimades per les meves llàgrimes.

I pres per la llum dels seus braços, a la fi, el meu Déu, a la fi
puc jo de veritat
suportar la primera visió que incendia les estrelles.

(Dylan Thomas)

Fotografia a l'oli.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada