diumenge, 26 de maig de 2013

Una Cosa d'Odysseus Elitys




Onírica.

Sinuositat
Odysseus Elitys

A les franges morades del dolor
En les estàtues de l'agonia
En els humits silencis
Hi ha un rostre
Tan a fons extret de les llàgrimes
Tan incomprensible
Tan calenta a la mà que li fa senyals
Un altre rostre
Una visió amb torxes que esquinça la desolació
A cavall la nit a les seves serralades
Amb estrelles com senyals que es van llançar amb fona
Antany des de l'edat de la seva infància
I donen el bon viatge de la vida
Sobre els pendents de la compassió.

Hi ha
Una tendra corba que al dolor deu
L'aventura del seu torrent de llum
Una lupa que uneix els errors
Com entranyes supines que va llançar la sort
Allà

Un bon - per l'ombra que l'encisa - mur
Forma un angle abans del lament
Després arriben les talles del desastre
Arbres amb els únics mobles dels seus dits
Amb l'única fe del seu parlar desarrelat
És bo que no parlin aquells que visqueren
Els altres sostenen laments a les mans
Corrent més enllà com ales no batejables

Van viure
Un pou obre pors després de cadascuna de les seves esperances
Per què ha de tremolar aquest filferro
Aquest ocell quina mirada ha d'alimentar
Què volem
Hi ha
Un rostre apagat en cada teló d'oblit.


 Mobiliari Ultra-secret.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada