dissabte, 1 de juny de 2013

Dos Poemes de Friedrich Schiller


¿Quin Ull?

Reminiscència immortal
(Friedrich Schiller)

Digues-me, amiga, la causa d'aquest ardent,
pur, immortal anhel que hi ha en mi:
suspendre'm al teu llavi eternament,
i abismar-me en el teu ésser, i el grat ambient
de la teva ànima immaculada rebre.

En temps que va passar, temps diferent,
¿no era d'un sol ser el nostre existir?
Per ventura el focus d'un planeta extint
donà niu al nostre amor al seu recinte
en dies que vam veure per sempre fugir?

¿... Tu també com jo? Sí, tu has sentit
al pit el dolcíssim batec
amb què anuncia la seva foc la passió:
estimem-nos els dos, i aviat el vol
alçarem feliços aquest cel.

Onírica.

Un funeral de fantasia
(Friedrich Schiller)

Pàl·lid en el seu terrible migdia,
S'atura sobre el inert bosc mort;
L'esperit nocturn sospira agitant l'aire;
Els núvols baixen en la pluja;
Lamentant-se, les fràgils estrelles s'esvaeixen,
Parpellejant com les moribundes llums del sepulcre.
Esgotades com espectres, visions mudes,
Fosques amb la pompa de la mort, en lent moviment,
Custodien aquell camp trist de pàl·lides processons,
On les tombes es tanquen darrere de la nit.

Amb tènue, profunda i abissal mirada,
Recolzat sobre els seus adeptes ¿qui tremolarà al passar?
Estripant el cor en trossos
Un gemec trenca la silenciosa profunditat.
Aixafat pel ferro del destí, ell sembla reunir
Fins la darrera gota de vida per entrar al sarcòfag,
I escolteu: ¿poden aquests llavis freds murmurar Pare?
La contundent pluja es demora en aquell lloc d'horror,
Penetrant els ossos, els músculs corcats per la desesperació,
I el cor del terror agita els cabells de plata.

Sagnen violentes les ferides del foc,
(A través de agonitzant cor desfet)
Sobre els llavis sense veu s'escolta un: El meu Pare;
I encara l'espectre sense fills murmura: El meu Fill.
(Gelat, congelat, embolicat en un blanc sudari,
El teu dolç i daurat somni allà serà buidat)
El nom del Pare mor a la teva maledicció.
(Gelat, gelat, allí reposa)
Morts, la teva alegria i la teva esperança partiren.

Lleu, com si dels frescos braços de l'aurora,
Mentre la brisa de l'Elisi somriu al capdamunt,
Ofegat pel clam de les roses, l'afecte de Flora
Vessa seus pètals sobre les seves despulles d'amor.
Alegre, sobre les vinyes, els seus passos van marxar amb alegria;
L'onada de plata reflectia el somriure de la seva cara;
Satisfet, com la flama encesa per un petó;
El cor de la donzella va ser la seva presa.

El valor va sorgir en ell, un desig pel món,
Com un cérvol de la muntanya que ha descurat el seu rierol;
Com un àguila les plomes de la qual han estat consumides pel sol;
La seva esperança va escombrar el cel amb ales il·limitades.
Orgullós com el cavall que llança escuma a la batalla,
Que sense terror rugeix en la tempesta dels valents;
Llançant al vent la fúria salvatge de les seves crineres;
Així es va llançar cap endavant, pels prínceps i esclaus.

La vida, com un dia de primavera, serena i divina,
Va passar com la brisa sota l'estrella matutina;
Els seus murmuris es van ofegar en l'or del vi;
I les seves penes van ser esgotades en l'onada del ball.

Mons amagats habiten en l'esperança de la seva joventut;
(Quan en ell madurava la virilitat i la fama)
De les llavors de la seva joventut
Què collites estan destinades a perdurar?

Aquesta virilitat no estava destinada;
(Toquen les campanes de la mort,
Les frontisses de la cripta es queixen)
¡Que trist, oh Mort, és el lloc de la teva estada!
La virilitat no és el nostre destí;
(Flueixin, amargues llàgrimes)
Correu, estimats, pel sender del sol,
Pugeu sobre els mons a descansar amb els perfectes;
Gaudiu la felicitat que els esperits han guanyat,
I escapeu de la pena d'aquests salons beneïts.

De nou (en aquell pensament va trobar pau)
Ens veurem en aquell Edèn a què has fugit;
(Escolteu: el taüt s'enfonsa amb un sord, esquerp so,
Mentre les cordes es tensen sobre el somni dels morts)
Oh, tomba, ell ja és teu!
L'ull li diu a l'aflicció que les orelles no perceben,
Aferrats uns als altres, ens atrevim a la rancúnia,
Fins que el cor se silencia a la música de les llàgrimes.

Pàl·lid en el seu horrible migdia,
S'atura sobre l'inert bosc mort;
L'esperit nocturn sospira agitant l'aire;
Els núvols baixen en la pluja;
Lamentant-se, les fràgils estrelles s'esvaeixen,
Parpellejant com les moribundes llums del sepulcre.
La terra cau sobre el monticle taciturn;
La tomba s'ha tancat sobre el tresor que ha trobat;
Alt, sempre més alt creix el túmul fosc,
I mai ens retornarà les nostres llàgrimes.

 Reflexió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada